viernes, 29 de febrero de 2008

Mai oblida... mai perdona...

No sé com és que he trigat tant a parlar d'aquesta gran pel·lícula. I és que la vaig anar a veure en una setmana com les que mai havia tingut: tres pelis (Juno, Jumper i Sweeney Todd) i dues el mateix dia! Però és que poques vegades en una setmana hi ha tants bons films per veure (no seria el cas de Jumper, que simplement és distreta i no aporta gaire més).

Feia moltes setmanes que la volia veure, però mai arribava el dia de l'estrena. A la fi va arribar. La vaig anar a veure a l'última sessió i pensava que m’adormiria, tot i que és una mica difícil en una pel·lícula d'en Burton (almenys per mi).
Des que va començar ja vaig veure que Sweeney Todd prometia. I prometia molt. La pel·lícula està protagonitzada per Johnny Depp en el paper del barber amb ganes de venjança i per Helena Boham Carter com a Mrs. Lovett (la carnissera). Els dos han fet una gran feina, sobretot en el moment de cantar, cosa que podia ser una mica més complicada, ja que els dos van haver de rebre classes de cant per poder estar a l'alçada d'aquest fantàstic musical. I la veritat és que es superen. Et saben transmetre tota la foscor de l’ésser humà que només té set de venjança.

El que sap greu és que no estiguin més reconeguts en els premis. Sembla que passin desapercebuts. Johnny Depp s’ha tornat a quedar a les portes de guanyar l’Oscar (el màxim guardó del cine nord-americà) com a millor actor, suposo que per fer un paper massa diferent al tipus de papers que acostumen a ser guardonats. I la seva companya en el film, ni ha estat nominada, i això que ha fet un gran paper.

Tot i així, sí que se’ls va reconèixer en els Globus d’Or (premis que se’ls considera assaig dels Oscars). Però el fet és perquè es premiava a diferents categories, perquè hi ha estils que no es poden comparar.
Sweeney Todd va guanyar el Globus d’Or a la millor comèdia o musical, i al millor actor en la mateixa categoria. Encara que en els Oscars no va passar sense prendre’s cap premi, va ser el de la millor direcció artística.
Sweeney Todd té un ambient molt fosc amb algunes notes de color, sobretot amb una sang molt vermella i espesa, i aires força gòtics típics dels films del Tim Burton.

El film narra la història d’un barber assassí que comet els seus crims en el Londres de principis del segle XIX. Una trama que neix de la crònica negra (el títol original és Sweeney Todd: El barber demoníac del Carrer Fleet) i que sembla estar basada en fets reals, encara que mai s’ha pogut demostrar.

Aquí Burton torna a confiar en el seu actor segons diu “fetixe” en Depp, és la sisena col·laboració. A més, Burton també ha reunit un fantàstic elenc on destaca la seva dona Helena Boham Carter, els sempre excel·lents Alan Rickman i Timothy Spall, i la sorpresa del famós actor del programa de televisió Ali G o la pel·lícula Borat Sacha Barton Cohen.



Fitxa tècnica:
Títol original: Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street
Director: Tim Burton
Intèrprets: Johnny Depp, Helena Boham Carter, Alan Rickman, Timothy Spall, Sacha Barton Cohen.
Any: 2007
País: EUA
Guió: John Logan (Obra: Stephen Sondheim, Christopher Bond, Hugh Wheeler).
Música: Stephen Sondheim
Foto: Dariusz Wolski
Gènere: musical
Duració: 117 minuts

Sinopsi:
Basada en el famós musical de Broadway, narra la historia de Benjamin Barker, també conegut com a Sweeney Todd, un sinistre personatge que té una barberia a Londres... Amb el sobrenom de Sweeney Todd, Barker pretén venjar-se dels que li van prendre la vida feliç que tenia amb la seva dona i la seva filla. Tot per culpa d’un jutge molt gelós interpretat per Rickman. Tornat a Londres i amb l’ajuda de Mrs Lovett anirà augmentant la set de venjança a cop de navalla d’afaitar.


Trailer:


La banda sonora és molt bona, i la pel·lícula té les diferents parts tant ben definides que fa que durant la duració del film et quedis immergida en ella. Sweeney Todd simplement s'ha de veure!

jueves, 28 de febrero de 2008

El final d'una etapa

No em puc creure que ja s'hagi acabat. Quan vaig tancar el llibre em vaig quedar mirant una estona la contraportada. Després d'uns instants parada em va envaïr una sensació estranya. Ja no hi haurien més aventures de la troupe d'en Harry Potter.

Aquella esperança de que hi haurien encara més llibres un cop acabada cada part ja no hi era.

Semblarà estúpid i infantil però quan faltaven unes 100 pàgines per acabar em van començar a caure llàgrimes sense motiu aparent. Bé, sí hi havia un motiu. M'estava conscienciant que la historia que havia seguit d'ençà era petita arribava a la seva fi.

I és que són molts anys seguint les aventures d'en Harry Potter. Recordo quan va sortir (Pedra filosofal), encara no gaire conegut, i els meus pares el van regalar a la meva germana després d'escoltar el consell que era un llibre força bo que havia sortit feia poc (març 1999). Se'l va començar a llegir, però no li va agradar.

Era massa estrany per a ella. Però el moment del seu descobriment va arribar uns mesos després. Era l'estiu del 2000 quan me'l van recomenar durant unes colònies amb l'esplai. Quan vaig arribar a casa el vaig començar a fullejar i em va semblar molt interessant. Un cop acabat, l'havia llegit en dos dies, vaig anar cap a la llibreria La Mulassa amb ganes de llegir-ne la segona part (La cambra secreta). També vaig devorar el llibre amb gran rapidesa i vaig tornar a la llibreria a per més màgia. El tercer (El pres d'Azkaban) m'estava esperant. El millor de tots amb diferència. En total els vaig llegir en només una setmana.

Llavors no eren gaire coneguts i sortien amb un temps entre ells normal, sense tanta parafarnàlia de màrqueting (el primer va sortir el març del 1999, el segon el novembre del 1999 i el tercer el març del 2000). Un cop acabats em farien esperar un any més (poquet, comparat amb els 3 anys del quart al cinquè) pel següent. Amb aquest van canviar l'edició i en van fer una especial per a tota la col·lecció. Sincerament, prefereixo la dels primers llibres. I és que el llibre ja s'havia fet famós i tothom el volia.

Els he anat llegint, bé devorant, perquè són uns llibres tan fàcils de llegir i et transmeten tant que saps quan començaràs a llegir però no quan acabaràs. Allò típic de "va, unes pàgines més i vaig a dormir".

M'agradava anar sempre el primer dia a la llibreria en busca dels llibres i començar a fullejar-lo per saber de què anirà. I amb el cinquè llibre es va posar una altra tradició a l'anar a comprar-lo, comprar un en castellà i un en català. I és que la Patri no podia compar-lo, no sé perquè però ja es va fer tradició. Així hi havia la comparativa català i castellà. Sempre el dilema de quina traducció és la millor i més fidelignia, no entraré, perquè per molt que sigui diferent el català ha sigut sempre en la llengua que m'ha acompanyat.

És una col·lecció que ha marcat diferents generacions, i les continuarà marcant, però no crec que fos de la mateixa manera.

En fi, només em queda tornar-me'ls a llegir tots seguits per entendre millor el que passa des del primer fins l'últim perquè es van donant moltes pistes que segueixen un fil narratiu durant tota la saga. Així, podré evitar una mica la sensació de buit que ha deixat un cop la historia ha acabat. I allargaré, d'aquesta manera, el sentiment aquest encara màgic que la saga desprèn.

martes, 26 de febrero de 2008

Simplement JUNO

Juno és la pel·lícula del moment, és un refrescant i honest retrat d'una adolescent embaraçada sense plantejar-s'ho, que decideix tenir el seu fill i donar-lo en adopció (després de saber que té ungles!!!).


Fitxa Tècnica:
Director: Jason Reitman
Intèrprets: Ellen Page, Michael Cera, Jennifer Garner, Jason Bateman, Olivia Thirlby, JK Simmons, Allison Janney.
Any: 2007
País: EUA
Guió: Diablo Cody
Música: Matt Messina
Foto: Eric Steelberg
Gènere: barreja entre comèdia i drama (amb molts tocs d'ironia)
Duració: 92 minuts aprox.

Sinopsi:
Juno MacGuff té un gran ingeni i força singular, diferent als estudiants del seu institut. I és que Juno és molt aguda i viu sota les seves pròpies regles. Una tarda decideix tenir relacions sexuals amb el freak, amic seu Bleeker. D'aquest cop es queda embaraçada i ella i la seva millor amiga Leah decideixen trobar una parella perfecta pel seu fill. A través d'una revista d'anunci troben a una parella, amb la que Juno tindrà una relació força peculiar.

Tràiler:

La veritat és que la pel·lícula no aporta gaire de nou, ja que acaba com hauria de ser, d'una altra manera hagués estat molt forçat. Però simplement veure uns bons actors fent un bon paper, la pel·lícula ja val la pena.
És molt recomenable, des del principi ja et fa pensar que pot ser una peli diferent, només per la manera d'estar enfocada (tot com si fossin dibuixos) i durant tota la peli es van deixant veure aquells tocs indies que la caracteritzen, des de la música als diferents gags i situacions que tenen lloc durant tot el metratge.
Juno s'ha de veure!!! Sobretot si es tenen ganes de passar una bona estona.

jueves, 21 de febrero de 2008

A començar de nou!!!


Definitivament això del blog no és el meu fort... Un altre intent de fer-ho bé, aquest cop des d'una nova direcció i no sé ben bé com he borrat tota la informació que havia transferit d'un blog a l'altre... En fi, així sí que començare de nou... Oix quines poques ganes...